El nostre nas, fora dels complexos que puguin deure's a la seva morfologia, custòdia el nostre més preat sentit; l'olfacte. Aquest procés màgic d'olorar els científics ho expliquen mitjançant els passos següents: les molècules dels compostos químics que pul·lulen per l'aire arriben al nas i es dissolen en la humitat de les mucoses activant al seu torn determinats receptors, l'activació dels receptors genera impulsos nerviosos enviats directament al bulb olfactori i d'allà passen al cervell, en concret a dues regions de l'escorça cerebral que són el lòbul frontal i el sistema límbic.
El lòbul frontal s'encarrega de reconèixer l'olor i el sistema límbic activa la memòria i les emocions que aquesta olor ens desperta. El sistema límbic té accés als records de persones, llocs o situacions relacionades amb experiències olfactives anteriors. Així, podem olorar un perfum i de seguida evocar la persona que el fa servir gràcies al nostre sistema límbic.
Tot i tenir el sentit de l'olfacte molt menys desenvolupat que la resta d'animals, seguim sent molt sensibles a les olors, sobretot a l'hora de reconèixer una mala olor. El nostre sentit de l'olfacte està preparat per discernir una mala olor de concentracions molt més baixes que qualsevol altre compost que no sigui considerat dolent per a la nostra fisiologia. Aquest és el cas, per exemple, del sulfhídric la seva presència ambiental es detecta a valors ínfims, produint una desagradable pestilència que identifiquem com a claveguera o ou podrit i que ens obliga a apartar-nos del dit entorn. No és per menys, el sulfhídric a l'ambient redueix la presència d'oxigen i amb això genera atmosferes anaeròbiques letals.
El nostre sentit de l'olfacte a més d'alertar-nos també ens permet identificar i reconèixer en funció de la intensitat d'olor despresa. Aquesta identificació pot resultar plaent en menor o major grau, tot depèn és clar, dels records o experiències que el nostre sistema límbic ens reporti.
Ara bé, en funció de la intensitat i malgrat no ser identificat com a dolent, el nostre lòbul cerebral davant d'una determinada olor pot reaccionar amb rebuig. Això es produeix quan hi ha moltes molècules en l'ambient que sobre estimulen constantment la nostra escorça. Ens molesta aquesta intromissió, aquest no parar de tocar el timbre al nostre bulb olfactori, com per exemple quan anem al cinema i la persona que tenim asseguda al nostre costat porta una quantitat ingent de perfum que ens molesta.
Això mateix passa per exemple a la indústria. Les resines de metacrilat de metil s'usen en l'elaboració de pròtesis i empastaments bucals, quan anem a la consulta del dentista, notem aquesta olor antisèptica que ens convenç d'una possible desinfecció, neteja i bon ús professional. Ara bé, aquesta mateixa resina detectada en un paviment ens genera rebuig i desconfiança. On és la diferència? No només es tracta de la bata blanca que porta el protètic dental, és també un concepte de quantitats. El dentista fa servir uns grams mentre que durant l'aplicació per fer un paviment es gasten quilos del mateix producte. El producte no és identificat com a dolent però la seva presència constant a l'ambient ens molesta, és una intromissió. Literalment ens toca els nassos.
Poc podem fer els professionals que treballem si se'm permet, tocant els nassos a la resta de gremis. Podem apel·lar a la lògica científica i per una banda demostrar que els valors de mesuraments ambientals estan dins una normalitat i no es genera una atmosfera tòxica; i per altra banda donar a entendre que per desgràcia no som capaços de detectar tot el que és perillós i la detecció és alhora prevenció.
Sí, malgrat la grandesa fisiològica del nostre olfacte, hem de reconèixer que no tot el que és dolent desprèn olor. Sabem que no ens podem servir únicament d'aquest sentit per valorar un compost químic com a bo o dolent (de la mateixa manera que no ens mengem tot allò que veiem amb colors agradables). Hi ha compost químics inodors de suaus tons pastís que al seu torn són tremendament letals per a la nostra fisiologia.
A la indústria hi ha compostos de certa anòsmia que són perillosos per a la nostra salut, aquest és el cas d'alguns dissolvents orgànics volàtils usats en la formulació de determinades resines i pintures. No detectem la seva presència a l'ambient, només reconeixem simptomatologia gripal com mal de cap, mal d'estómac, malestar o fins i tot irritació nasal.
Per això és important reclamar als fabricants les fitxes de seguretat dels productes presents a les nostres instal·lacions i així valorar les repercussions que aquestes composicions tenen al nostre entorn malgrat que la seva presència passi contínuament desapercebuda al nostre olfacte.
