Encara que a priori soni a això, un oxímoron no és ni un déu escandinau ni, tampoc, una mena d'ocell en extinció de la Selva de l'Amazones. Sento desil·lusionar, un oxímoron es defineix com un recurs de lògica literària que consisteix a fer servir conceptes de significat oposat en una sola expressió.
Per descomptat trobem oximors en poesia. Exemples com: “clar fosc” o “sol de mitjanit” ens traslladen a situacions romàntiques i nostàlgiques pròpies de la lírica. Però, sense anar tan lluny, veuran que alguns també formen part de la nostra quotidianitat. Aquest és el cas dels morts vivents o de la salsa agredolça.
El que més m'ha cridat l'atenció d'ells, el més paradoxal del cas podria dir, és que els oxímors creixen en el nostre llenguatge a mesura que les ciències –i amb això les indústries– avancen. Per si no em creuen, aquí tenen expressions com a realitat virtual, rentat en sec, martell de goma o cervesa sense alcohol. Curiós oi? Doncs permeteu-me una més a la col·lecció: poli metacrilat de metil elàstic.
Veuran, la necessitat surt d'un problema; un problema es crea quan alguna cosa no està resolta i quan alguna cosa no està resolta és perquè no existeix la solució i si no existeix la solució és que l'hem d'inventar i heus aquí el nostre oxímoron.
Lluny de semblar el mestre Yoda dels materials, el que els dic és cert: El metacrilat de metil és un material lleuger, transparent i molt resistent encara que alhora molt rígid; des del sector tècnic de la construcció hi ha la necessitat que no trenqui tan cristal·linament, que no fisuri. És a dir, necessito un poli metacrilat de metil elàstic com una goma.
D'aquest últim oxímoron, el poli metacrilat de metil elàstic, els puc parlar ja que en major o menor grau contribueixo a la seva realització. Encara que per això m'hauran de permetre que els parli primer de l'elasticitat dels materials.
Com segurament ja sabran, els científics solem ser poc poètics i definim les coses fredament a través de números i unitats. Per definir l'elasticitat d'un material fem servir la Tg (Té subgé). Acrònim de temperatura de transició vítria.
Sí, això de la g amb vítria no casa, ho sé, un altre dia ho explico.
Com els deia, el valor Tg m'indica l'elasticitat d'un material segons la temperatura a què es troba. Així si un material em diuen que té una Tg de cent graus, ja que sé que fins que la temperatura ambient no arribi a aquests cent graus no es comportarà com una goma elàstica. Vaja, que no tindrà la propietat dʻelasticitat a temperatura ambient. De la mateixa manera, si un material té un valor de Tg de menys dos graus doncs sé que a temperatura ambient el podré fer servir per les seves propietats elàstiques.
Aleshores, si la Tg del polimetacrilat de metil era d'uns cent graus, la solució era rebaixar-la fins als quinze o vint graus per disposar d'un material elàstic a temperatura ambient. Ja està, fins aquí sembla fàcil, oi?
Un dels factors que majoritàriament condiciona la temperatura de transició vítria és la naturalesa dels enllaços intermoleculars
És a dir, la unió entre els diferents monòmers del polímer. Com més alt és el valor Tg d'un material, més rigidesa o dificultat de moviment tenen els enllaços entre molècules. Vaja, que són forts i no es deixen anar amb facilitat.
El metacrilat de metil en unir-se entre si formant el polímer polimetacrilat de metil, conegut amb les sigles PMMA, deixa uns enllaços rígids sense capacitat de rotació o fluència.
Al fons és com un joc de peces de llec, com més forta i directa és la unió entre dos paviments menor rotació tenen després. Per trencar aquesta rigidesa he d'introduir una peça discordant i contrària entre elles que els de joc.
Doncs, així mateix succeeix a la química del poli metacrilat de metil elàstic, cal afegir entre les dues molècules una “peça” que permeti la rotació dels seus enllaços. D'aquesta manera s'aconsegueix material amb propietats elàstiques.
Vet aquí el poli metacrilat de metil elàstic, que a diferència del que molts coneixen com a acrilats, retícula igual que el metacrilat de metil. És a dir, polimeritza igual que el metacrilat de metil formant una xarxa tridimensional d'enllaços, però que a diferència d'un acrilat no conté dissolvents ni diluents que suposin un curat per assecat.
Tot i que així explicat sembli fàcil, no és un joc de nens, la investigació d'aquest material ha suposat anys de recerca que finalment han aconseguit donar resposta a una necessitat sobretot en materials plàstics tècnics.
Els oxímors no són un descobriment, ni un déu escandinau ni una au amazònica en perill d'extinció. Són una creació, una cosa que no existia ara existeix en tot el significat i significant. S'han guanyat el seu lloc als llimbs del nostre llenguatge i mereix ser reconegut l'esforç que comporta la seva creació.
