Parlar de dissenys, estructures i infraestructures industrials és parlar de plàstics i els plàstics, alhora, són estructures polimèriques. Per això, si en algun moment volem analitzar els diferents processos industrials, ens hem d'aturar a valorar els diferents compostos polimèrics que componen les infraestructures d'aquesta indústria.
Els compostos polimèrics són estructures, naturals o sintètiques, amb propietats específiques i aquestes propietats específiques apareixen quan el polímer passa de fase liquida a fase sòlida. Aquest canvi de fase si es produeix per una reacció química diem que el polímer retícula i si es produeix per evaporació del solvent diem que el polímer guareix.
Per tant, que un polímer guareixi o un polímer reticuli, determina el seu conjunt de propietats finals. Posem un exemple, a la natura sota la mateixa composició química del carboni podem trobar un grafit (punta del llapis) o un diamant. La diferència rau en la reticulació del carboni és a dir en la diferent composició espacial dels carbonis. La reticulació d'un diamant lògicament és molt més complexa i elaborada.
Als polímers passa exactament el mateix, un polímer que guareix és un polímer en què la seva fase líquida –ja sigui aigua o un dissolvent orgànic- s'evapora i l'estructura sòlida resultant sol ser de baixa complexitat espacial. Aquests compostos es denominen compostos bifàsics i en són alguns exemples les resines epoxídiques i les resina poliuretàniques.
Un polímer que retícula, és un polímer en què es dóna una reacció química per la qual la fase liquida del mateix es transforma. Aquesta reacció química, necessària per a la seva solidificació, proporciona més complexitat a la seva estructura microscòpica. Un exemple d'aquests polímers són les resines de PMMA (poli metacrilat de metil).
Un cop llegit el que hem exposat anteriorment, cal preguntar-nos com afecta aquesta estructura espacial d'escala microscòpica al dia a dia d'una indústria. La resposta és que afecta moltíssim, més que no pas del que a priori puguem imaginar.
Posem per exemple la indústria alimentària. Un plàstic apte per a aquest tipus dindústria ha de permetre el contacte alimentari directe. Perquè el contacte alimentari directe es pugui donar, cal que el material no tingui cap tipus de migració i perquè un plàstic no migri la seva estructura espacial ha de suposar necessàriament un entramat tridimensional sòlid i compacte que permeti la inclusió de tots els seus àtoms mitjançant enllaços químics covalents. És a dir, una retícula d'àtoms.
Els detalls petits expliquen, atendre la composició d'una estructura industrial sigui paviment o revestiment suposa a la llarga adaptar la indústria a un procediment d'excel·lència.
